Cercador

RSS

Actualitat jurídica

Jurisprudència 27/03/2015

La transparència en els preus de l’aigua: el cànon de millora andalús i la taxa pel subministrament d’aigua

El terme transparència, tan emprat en els últims temps –especialment després de la publicació de la Llei estatal 19/2013, de 9 de desembre i la Llei catalana 19/2014, de 29 de desembre, ambdues de transparència, accés a la informació pública i bon govern– irromp també en matèria de preus de l’aigua, per fomentar en últim terme que les empreses subministradores desglossin els costos associats al servei domiciliari d’aigua i per tant, permetin als seus abonats conèixer tots aquells conceptes inclosos en la tarifa que abonen.

És en aquest context, en el que el Tribunal Suprem ha confirmat en la sentència de cassació de 25 de setembre de 2014, la necessitat que el cànon de millora andalús quedi fora de la regulació de la taxa per abastament d’aigua, fomentant precisament la transparència en l’establiment de les tarifes.

Concretament, l’Alt Tribunal ha confirmat la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia de 23 de febrer de 2012 que va anul·lar el Acuerdo de 22 de mayo de 2008, del Pleno de la Mancomunidad de Aguas Costa de Huelva, por el que se aprueba definitivamente la modificación de las ordenanzas fiscales reguladoras, entre otras, de la “Tasa por distribución de agua, incluidos los derechos de enganche y colocación y utilización de contadores e instalaciones análogos, así como la de “Alcantarillado, depuración y vertidos”, en la primera de les quals es va incloure el cànon de millora.

Convé recordar que el citat cànon va ser creat per la disposició addicional 17ª de la Llei 7/1996, de 31 de juliol, del Pressupost de la Comunitat Autònoma d’Andalusia per a l’any 1996, sent la finalitat d’aquest “la financiación de las inversiones en infraestructura hidráulicas a cargo de las Entidades Locales correspondientes”, al qual han de quedar afectes els ingressos recaptats per aquest tribut.

El cànon de millora l’aprovació del qual correspon a la Conselleria d’Obres Públiques, és de sol·licitud potestativa, és a dir, pot o no ser sol·licitat per part de les entitats locals titulars de les competències en infraestructures hidràuliques pel subministrament d’aigua potable, xarxes d’abastament i depuració.

Alhora, la disposició addicional 17ª de la Llei 7/1996 reconeix el seu caràcter temporal doncs la quantia que es fixi en concepte de cànon serà la necessària “para que la suma de los ingresos obtenidos durante la vigencia del mismo, sean los suficientes para cubrir las inversiones a realizar y, en su caso, los costes financieros que generen las mismas”, havent en tot cas de ser facturat com un concepte diferenciat de les tarifes d’aigua.

Doncs bé, segons el TS la integració del cànon de millora en l’ordenança reguladora de la taxa per distribució d’aigua vulnera la Llei 7/1996 perquè: 1) incompleix el deure de facturació separada; 2) incompleix el caràcter temporal del tribut, perquè tot i que les infraestructures hidràuliques que anaven a ser finançades tenien un termini de finalització determinat, la integració del cànon en una ordenança reguladora d’una taxa que té en principi vigència indefinida, fa que el cànon perduri en el temps inclús havent finalitzat les obres; i 3) el cànon suporta l’actualització de l’IPC de la taxa, no facturant per tant l’import aprovat per l’administració autonòmica.

A més, el TS conclou que també vulnera el principi d’equivalència establert per l’art. 24.2 del Text refós de la Llei d’Hisendes Locals, aprovat per Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, segons el qual l’import d’una taxa no pot excedir el cost real o previsible del servei, doncs encara que les obres hagin acabat, el finançament del cànon continuaria sent exigit a l’estar inclòs dins de la taxa, percebent per tant, una quantitat que no es correspon amb cap cost.

En definitiva, el Tribunal Suprem reafirma la necessitat de transparència en l’establiment dels preus de l’aigua, evitant la inclusió de conceptes que puguin tergiversar la seva vertadera naturalesa de tarifa i sobretot evitant la imposició d’una tarifa que inclogui conceptes arbitraris o que no guardin relació alguna amb l’objecte del servei d’aigua prestat.