Cercador

RSS

Actualitat jurídica

El Decret llei 7/2014 i el manteniment per la Generalitat de Catalunya de les restriccions a la implantació d’establiments comercials

Mitjançant l’aprovació del Decret llei 7/2014, de 23 de desembre (DOGC núm. 6.777), s’han derogat els preceptes de la normativa comercial catalana que permetien, excepcionalment, la implantació d’establiments comercials mitjans (MEC), grans establiments (GEC) i grans establiments territorials (GECT) fora de les trames urbanes consolidades dels municipis (TUC).

D’aquesta manera, es pretén consolidar la norma per la qual l’obertura dels citats establiments queda limitada, pel que fa al seu emplaçament, a la ubicació dins de la TUC.

Amb aquest Decret llei, el legislador autonòmic català afirma complir amb el contingut de la Sentència núm. 193/2013, de 21 de novembre, del Tribunal Constitucional, afirmació que resulta sorprenent en la mesura en què aquesta resolució va declarar justament que tal limitació era contrària a la normativa bàsica estatal dictada en transposició de la Directiva 2006/123/CE, relativa als serveis en el mercat interior (Llei 1/2010, de reforma de la Llei 7/1996, de 15 de gener, d’ordenació del comerç minorista).

En efecte, aquesta sentència declarà que la normativa catalana era especialment restrictiva pel que fa a l’obertura de MEC, GEC i GECT, i que la referida restricció obeïa a motius purament econòmics. La resolució contenia una dura crítica a l’ordenació comercial catalana, en considerar que protegia un sector econòmic (el petit comerç) en detriment d’altres formats de distribució comercial, que havien de fer front a condicions molt més gravoses i que per tant desincentivaven el seu establiment.

Malgrat la contundència d’aquesta STC 193/2013, el cert és que la possibilitat d’implantació de MEC, GEC i GECT fora de la TUC mai es va recuperar en la normativa catalana, doncs si bé la Llei 2/2014 va retornar al text la seva redacció original (la que flexibilitzava el requisit, permetent en determinats supòsits la ubicació fora de la TUC), la seva eficàcia va quedar automàticament suspesa per una Disposició Transitòria del mateix text legal, pel que a la pràctica la normativa catalana estava burlant la resolució constitucional, ressuscitant un redactat que el Tribunal havia declarat nul.

Això motivà que el Govern de l’Estat tornés a impugnar aquesta Llei davant el TC, i que, arran de la petició efectuada pel mateix, se suspenguessin de manera automàtica les restriccions novament imposades per la Generalitat.

Doncs bé, el legislador justifica el Decret llei 7/2014 que ara comentem en part per la necessitat d’impedir els efectes d’aquest darrer recurs d’inconstitucionalitat. A més, intenta aportar una suposada nova motivació a la prohibició -sense excepcions- d’establiment fora de la TUC, adduint la necessitat de “protegir l’impacte en el territori i l’entorn, en el medi ambient i en la mobilitat” (raons teòricament compatibles amb la Directiva i la Llei estatal bàsica), afegint que amb això es busca protegir el “model comercial mediterrani”.

És cert que la Directiva de serveis admet la possibilitat d’introduir límits al dret a la llibertat d’establiment, però expressament adverteix que els requisits que en el seu cas s’exigeixin, han de ser adequats, proporcionats i no discriminatoris i, a més, han d’estar justificats en raons imperioses d’interès general, tals com: l’ordre públic, la seguretat i salut pública i/o la protecció del medi ambient.

En aquest cas, no obstant, són molts els elements que apunten a l’excés limitador de la normativa comercial catalana, sense que concorrin aquestes raons imperioses d’interès general que ho justifiquin, de les quals en destaquem dues.

Primer, el fet que el propi Decret llei reconegui que persegueix la protecció d’un model comercial determinat (petit comerç de proximitat).

En segon lloc, l’anàlisi dels motius amb què s’intenta justificar que són raons imperioses d’interès general les que porten a adoptar les restriccions: en efecte, els motius citats ja van ser adduïts anteriorment amb ocasió de l’examen, per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de la normativa catalana d’establiments comercials, en un procediment que va finalitzar amb la Sentència de 24 de març de 2011 (assumpte C-400/08), que els considerà insuficients per a la introducció de restriccions a la llibertat d’establiment.

En definitiva, el Decret llei que comentem torna a posar de manifest l’obstinació del legislador català en no acceptar el mandat de la Directiva de serveis del mercat interior, mitjançant el dictat de normes clarament contràries, no només a la reiterada Directiva, sinó fins i tot a les referides Sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Constitucional.